6 coses que irriten

El post anterior m’ha fet pensar en les 6 coses que no em fan feliç, que m’irriten, que no m’agraden gens,… i em provoquen un estat de nerviosisme increïble. Així que faig la llista:

L’acumulació de gent (és igual si l’espai és gran o petit).

Entrar sola en un bar tot i saber que a dins hi ha el grup amb qui he quedat (no sóc un bitxo raru, puc dir uns quants noms que també els passa!).

Les persones amb molt de morro i/o interessades (la barreja de les dues coses em posa de veritable mala llet…).

Els escorpins que trobo per casa… No me’ls puc ni imaginar! Ja tinc la pell de gallina.

Que em vulguin alliçonar quan l’alliçonador no en té ni idea.

Entrar a la dutxa, que el butanu s’hagi acabat, i que, per tant, l’aigua surti ben glaçada.

I un de propina:

Trobar-me el cafè fet i fred!

Marta, Carme, us convido a continuar la cadena!

Les petiteses de la felicitat

Fa dies, creia que més, la Marta (i també la Carme) em van encarregar una llista de les coses que em fan feliç. De coses n’hi ha moltes, però potser hi ha certs detalls que em fan somriure:

Les notícies d’un conegut, amic, familiar. Quan menys les esperes!

El cafè abans de sortir de casa.

Cuinar! El que? Qualsevol cosa bona!

Un cap de setmana de relax a casa: sense horaris; els únics, els que el cos indiqui. Amb una condició: dur el pijama tot el dia.

Riure amb ell.

Tornar a escriure al bloc!

Avui

Míldiu

Amb l’Arnau tenim dos horts: un a Olot (que deixarem a final d’any) i un a Ripoll (a casa). El d’Olot ha estat un èxit de collita, en canvi el de Ripoll només hem collit tomàquets. ‘Només’ és un dir, perquè arreu les tomaqueres han “mort” a causa del míldiu, una malaltia provocada per la humitat (massa aigua, massa pluja). En canvi les nostres tomaqueres han estat verdes, plenes de tomàquets i fins i tot alguna canya l’hem reforçada perquè el pes de la collita la tombava!

Però ahir, vam anar a collir les tomaques madures… tomaques moltes, madures també, una bona pila que sortien, però també vàrem veure les fulles i la tija tacada. Finalment el míldiu ha decidit que les nostres tomaqueres de Ripoll no se’n poden salvar!

Fa mil anys que sóc aquí

Grottole és un petit poble de Basilicata, al sud d’Itàlia. Mariolina Venezia ens narra la història, 150 anys i no 1.000, de la família Falcone, dels descendents de Francesco, 5 generacions, de dones. Narrada per les dones de la família: per la mare, la filla, la néta,… 150 anys d’història Falcone i 150 anys d’història d’Itàlia des del segle XIX al XX, des de la unificació a la caiguda del mur de Berlín. Una societat tradicional que deixa en un segon pla el paper de les dones, però en tot moment són elles que aguanten el pes de la família i la fan avançar, són el canvi. En comú tenen un cert menyspreu pel lloc on viuen, un indret que sembla que ha perdut el futur, però algun lligam les uneix al lloc on va morir Francesco Falcone.

Fa mil anys que sóc aquí

Mariolina Venezia

Edicions La Campana, 2007

Traducció d’Anna Casassas

Premi Llibreter 2007

I ara… La pensió Eva

Feia més de mig any que La pensió Eva m’esperava damunt la taula. Aquesta vegada he fet esperar aquesta novel·la, diferent, d’Andrea Camilleri. Amb l’escenari a Vigata, però sense en Montalbano, l’autor sicilià ens narra la història d’un “nen”, en Nenè, els seus amics, en Jacolino i en Ciccio, i la pensió Eva. La pensió és una casa de barrets, un prostíbul, amb tots els papers al dia i unes noies que canvien cada quinzena. En Nenè, en Jacolin i en Ciccio uns nens que veiem créixer, com desapareix la seva innocència. I com viuen en una Sicília en guerra, durant els anys 30.

En Nenè intrigat per conèixer què hi ha dins la pensió, que s’hi fa. Al principi, s’acontenta amb una simple definició: els homes paguen per veure dones nues. I així de tranquil es queda, fins que s’adona que alguna cosa més s’ha de fer allà dins. Però no té 18 anys i, per tant, no hi pot entrar…

Camillieri ha estructurat la novel·la en capítols breus, que algunes vegades no ens parlen dels joves protagonistes, però sí del local que dóna nom a l’obra. En tot moment és l’escenari principal d’unes històries que poc tenen a veure entre elles.

La garsota

La primera vegada que vaig conèixer l’existència de les garses fou en una de les històries de Tintín, Les joies de la Castafiore. Des del principi, s’acusa als gitanos, acampats a prop del castell del Molí, de robar les joies de la famosa cantant amiga del capità. Però acaben descobrint que aquestes aus eren les responsables de la desaparició. A partir d’aquell moment no em van despertar cap mena de simpatia, i encara menys des de fa un parell d’anys que es “beneficien” del nostre hort i de la fruita dels nostres arbres.

Diumenge passat, els meus pares en van veure una de petita que volava per l’era de casa. Curiosament, no s’espantava quan s’acostaven. Les garses són fàcils de domesticar i aquesta mig ho està. Sí. Si la crides ve, la podem péixer, quan ens veu comença a cridar i a moure les ales, tota cofoia. I a mi em segueix cada vegada que surto de casa.

I és que les garses, tot i la mala fama de lladre, són elegants, passegen estirades, són ràpides i no els fa por res. A partir d’ara me les miraré amb una altra cara, fins que se’ns emportin alguna cosa de casa o ens facin malbé part de la collita.