La veritat és que ja porto més de dos mesos fora de Barcelona. En tot aquest temps només he baixat un parell de vegades i per acabar d’arreglar temes de la feina. No hi he tornat. Tampoc enyoro la ciutat: els cotxes, les presses, els retards del tren, les cues al metro, la corrua de cotxes que fugen a corre-cuita els divendres i retornen els diumenges.
Ara toca la tranquil·litat. La vida pausada i calmada, l’oblit de les urgències. Gaudir de la natura i del fred! Respirar un aire més net i menys humit. Parlar al voltant del foc que escalfa la casa. Despertar amb la piuladissa dels pardals, abrigada fins a dalt de tot. Notar l’aire glaçat de fora. Netejar l’hort d’herbes, ortigues i bardisses; i deixar-lo a punt pel conreu.
Quan vaig marxar de Barcelona per retornar a Ripoll, tothom em va dir: “Ben fet! Quina enveja! Estigués segura que guanyaràs en qualitat de vida!”. De moment es compleix. Després de deu anys a la ciutat tenia la necessitat de marxar-ne. Ha estat bé.
Quan estava donant la tabarra a Ripoll i anava de casa teva al pis de la meva avia, el cel era (i suposo que encara es) tan net, que em permetia el luxe de aturar-me a mig camí i mirar al cel, fins que no veía passar un “estel fugaç” no continuava caminant… no trigava més de dos minuts…
Fes un prova…
Tens un blog molt xulo!
Iep! cert, el cel és net! i és una de les coses que enyorava a Barcelona… Mirar el cel i poder veure les estrelles! A veure si tinc paciència per poder aguaitar-lo i trobar un estel fugaç!
Gràcies!