M’he passat deu anys a Barcelona sense gaudir d’aquest meravellós foc a terra cada dia fred de la tardor i l’hivern. Els dies especialment freds com avui, però sobretot com aquests últims, és una bona alegria poder escalfar-se amb aquestes flames. Els minuts i les hores que he arribat a passar repenjada amb l’esquena a la campana o asseguda al seu costat contemplant el moviment del foc i escoltant el soroll dels troncs en cremar-se fins a tornar-se brasa. Sí, aquest post és un petit homenatge a aquest foc a terra que tants moments m’ha preservat de les llargues estones gèlides.
… i sempre hi ha una veu que ens deia… si t’acostas tan a la nit et farás pipi al llit…
Bé, que consti que fa molt i molt de temps, uns quants anys i panys, que no em faig pipí al llit!