Avui a Ripoll s’ha presentat una nova campanya: la dels tions. Es vol recuperar aquesta tradició tant nostrada i que ha quedat desplaçada pel Papa Noel. Des de fa uns anys, quan s’acosta l’època nadalenca els aparadors dels comerços i els balcons s’omplen d’aquest personatge que vesteix de vermell i que du una barba ben blanca. Els més petits ja diuen “Avui ve el Papa Noel!” i de venir a casa nostra només venen els Reis Mags!
El tió només és un tronc que es cremava i que amb la seva consumació dóna escalfor i una mica de llum. Amb el temps, aquest tronc donava altres coses: primer llaminadures i tot tipus de dolços, més endavant, i segons les famílies, joguines, roba… A casa sempre l’hem celebrat. Sempre que hi ha hagut mainada. Recordo de petita esperar amb candeletes la nit del 24 de desembre. Una setmana abans, escollíem quin tió faríem servir. Apartar-lo dels altres i deixar-lo preparat per una nit màgica. El mateix dia l’entràvem a casa, s’havia d’escalfar perquè sinó totes les garrotades serien en va. El deixàvem davant del foc a terra i el tapàvem amb una manta. Estava prohibit mirar-lo! Alçar una mica la manta volia dir que el tronc tindria fred…
El nostre tió era un tronc normal. Més aviat gros. No tenia cap tipus de guarnició. No tenia aquestes barbes, barretines i cames que duen els tions petits (i no tan petits) que es vénen avui en dia. Quan els més grans consideraven que ja estava prou calent començava la diversió! Cops de bastó amunt i avall. Cada vegada més forts. Fins que vèiem que ja era prou gros. I tots a treure la manta per trobar els seus regals.
Si m’hagués de quedar amb una tradició nostra i no nostra, de ben segur diria el tió. És una festa ben alegre, plena de màgia. Els més petits no entenen com pot ser que un sóc porti tantes coses! Per la resta de família, veure com els més menuts de la casa donen cops de garrot a un tió, veure la cara d’alegria i curiositat, veure’ls bocabadats, sorpresos perquè no poden entendre com escalfant un soc, deixar que rebi unes quantes garrotades pugui treure tot de regals! Animo a tothom a recuperar aquesta festa!
Ei! Nosaltres, a València, hem mantingut la tradició del tió. Crec que som l’única casa en tot el país que canta el caga tió cada nit de Nadal. No sé, és una tradició bonica. M’encanten les tradicions paganes. A més a més, hi ha tradicions del nord que estan relacionades amb això. Per exemple, l’Olentzeiro basc, també té relació amb els boscos -crec que és un llenyataire que dóna regals, o alguna cosa semblant- i a Galícia hi ha un mite sobre el tronc que crema la nit de nadal, que es guarda el carbó que fa, i després allunya les bruixes i els mals esperits o alguna cosa semblant -però no dóna regals-.
Jo he mantingut el tió a casa el meu cosí… A casa meva, quan la meva cosina petita devia fer 13 anys (com a mooooolt tard, perquè diria que era un parell d’anys abans) es va decidir que no es feia més! I em sap molt de greu! Era una festa molt maca! Però què hi farem! coses de pares, suposo!
Doncs nosaltres des de l’any passat la tornem a fer!!!! Ja fa dies que li expliquem a l’Alzira com funciona, a la llar d’infants els han ensenyat la cançó i la setmana passada vam anar al bosc a veure si localitzavem una bona soca… Quan veus com s’emocionen els nens petits amb aquestes coses, gairebé hi tornes a creure…
Jo ja tinc ganes que tinguem petits a la família (siguin de qui siguin! si algú ens en vol deixar per cagar el tió, s’accepten!!), així el tornarem a celebrar. Em sap greu que a casa meva ja no es faci!
Maria, em fas moooolta enveja! 