Des de fa un parell de dies ja tenim la botigueta oberta. La veritat és que m’agrada, llàstima que de moment hi hagi poca feina… Suposo que quan no doni l’abast de recol·locar les coses, fer paquets ja no diré “llàstima!”. M’agrada. És un espai ben petit, per això parlo de botigueta. De fet, crec que més de quatre persones ja ens moure’m amb grans complicacions. És ben acollidor, crec que ho fa pel to de les parets i perquè el taulell queda en un racó una mica arraserat. A part m’agrada el que he de vendre. Si pogués m’ho quedaria tot! Sí, segurament en faria un abús però tot és tant bonic i té una olor tant bona!
I també m’agrada mirar la gent que passa. Passen de llarg, reaccionen que hi ha alguna cosa nova i tornen. Miren i remiren (sempre des del carrer, no fos cas que ens els mengéssim! Ja se sap: comerç nou, anar amb peus de plom! Com si pogués passar alguna cosa). Després miren si hi ha cartell. Alguna pista del nom, qui sóc, de qui és, què hi venem… Però res! No tenim cap senyal que pugui indicar de qui és tot plegat. Només el nom de la marca, desconeguda per a massa gent de la comarca. Si coincideix que passa algú més, es pregunten: “Tu, què és això? De qui és? Qui ho ha obert? No ho sabia que hi havia aquesta botiga aquí! És ben maca!” i l’altre respon “Jo és el primer dia que la veig, ja m’ho van dir, però no en sé res més!”.
Aquesta és la dinàmica dels primers dies… Toca esperar que la gent ja sàpiga que hi és, que venem i, sobretot, que no ens menjarem a ningú!
