he viscut més d’un any i mig a alacant, podria passar-me hores i hores escrivint sobre el què hi he vist, allà, però procuraré no fer-ho. sí que tinc ganes però de compartir una anècdota que em va passar fa ben poc…

estava parlant amb una noia d’elx que per algun motiu va decidir aprendre català, però que només el fa servir a la feina. el cas és que va comentar que quina gràcia, que teníem referents culturals completament diferents… “i és que realment sou un altre país”. la cosa li feia molta gràcia i no parava de riure i evidentment a mi el que em va fer va ser sobretot ràbia (m’estalvio comentaris sobre què penso de les opinions polítiques d’aquesta persona).

en realitat allà hi he conegut moltes persones que són innegablement del mateix país que jo i de fet, estic més convençuda de la realitat dels països catalans després d’haver passat una temporada al sud que no abans. però sí que és veritat que a la ciutat d’alacant aquesta gent del mateix país que jo són una minoria.

veure que es fan polítiques per trencar més i més els vincles entre els diferents territoris em fa bastant de mal. veig els meus amics d’allà cada vegada més aïllats. ja no es una idea identitària abstracta del meu concepte de país. són la gent que he conegut, alguns dels meus amics, que cada cop són més estrangers (bé, a mi m’havien arribat a dir “marciana” a la seva terra. em sembla totalment indignant.

en coneixia a un (també d’elx, per cert) que em deia que ell sovint se sentia com un alborigen, un individu d’una cultura que sobra, al que deixen sobreviure per folclorisme…

també vaig conèixer gent amb un accent de català central que feia caure d’esquena… i és que per a molts, l’únic contacte quotidià que tenien amb el valencià, era el de tv3 (per no parlar dels que parlaven valencià amb mi “per poder-lo practicar”!). sí, la situació era trista, però ara ja no tenen ni aquest contacte.

amb tot això, que al sud es deixi de veure tv3 és una punyalada més, i de les grosses. què hem de fer?