Xafarderies

A la botiga tinc força estona “per mi”. Entra gent, però també passo llargs minuts sola. Tinc temps de llegir. De fet, en aquestes dues setmanes he acabat tres llibres, el de La ronda de nit, El primer cas d’en Montalbano de l’estimadíssim i magnífic Camilleri i ahir va ser el torn de Les sirenes de Bagdad de Yasmina Khadrae. En un altre moment ja faré les ressenyes corresponents als dos darrers. Ara és el torn de Sayonara Barcelona.

Però a part de llegir, també miro cap al carrer. Miro la gent que passa. I sovint em trobo un cos encastat al vidre. Sí, jo creia que per mirar l’interior d’una botiga n’hi havia prou en quedar-se a una distància prudencial dels aparadors i mirar cap a dins. Però, he descobert que la gent s’aproxima, i molt. Alguns fins i tot toquen amb el cap a la porta… Quan em trobo amb aquesta situació no sé què fer. Saludo, com si fos la cosa més normal i intento treure un dels meus millor somriures. D’altres vegades, masses, noto l’ombra d’algú. Miro, i efectivament tenim algun observador. Alguna persona que esdevé observadora quan el truquen al mòbil, surt del bar del costat i s’atura davant la botiga a parlar. D’aquesta manera em puc assabentar des dels negocis a les intimitats més íntimes, que de fet ho deixen de ser en el moment que jo, involuntàriament, les sento.

Quan passa això, ja no sé què fer. Entro profundament a les meves lectures, em poso a la pell dels personatges protagonistes (bé, és una cosa que faig sempre! M’imagino les escenes, les cases, els parcs, els carrers…). Intento no escoltar les converses dels altres. Clar, de fet no és culpa meva, són ells que aprofiten mentre mantenen una conversa totalment personal i miren (n’estic segura que sense veure res) que hi ha a dins. Però se’m fa difícil… De fet, tal com aquestes persones no s’adonen del que hi ha a dins, jo estic tant capficada a no voler-los sentir i escoltar que quan pengen no sé de què parlaven! I de fet me n’alegro. Ja en tinc prou de “controlar” els horaris de la gent, que cada dia a la mateixa hora passen per davant de la botigueta: o per anar a comprar, o per esmorzar, o perquè els va de pas… Quan ha passat l’hora i no els he vist, em preocupo per ells: “Els deu haver passat res? Potser és que avui tenen molta feina i vindran més tard? Potser han passat abans i no me n’he adonat…”.

Sí, suposo que és que en certa manera ja he entrat al joc de viure en un poble on tothom es coneix…