Quan avui he arribat a casa després de treballar, he entrat com de costum a l’era. El meu pare venia rere meu. No he tancat la porta, perquè amb tres passes m’hauria atrapat. Com cada dia, he destacat els gossos que ja han sopat. M’he estat un minut amb ells i he entrat cap a casa. Al cap d’una estona m’he adonat que el meu pare no entrava. He sortit per veure si estava bé. Ell, sí; però els gossos s’han escapat. Els hem cridat i res. El meu pare ha agafat el cotxe per si els trobava. Jo patia, la gossa és negra com el carbó i el cel ja era ben fosc. El gos, ben blanc. Però ja té uns quants anyets i li costa seguir el ritme quan anem a passeig. No teníem clar cap a on han anat: hem pensat la ruta que fan sempre: pujar cap a la muntanya, baixar per la font del Sofre i cap a casa. Per fer l’últim tros cal passar per una carretera i només de pensar-hi, ja em venien tots els mals! El meu pare ha tornat amb les mans buides.
Hem sopat, jo com he pogut, perquè em sentia prou malament i cada dos per tres sortia al carrer per si venien. Després de sopar, ja estàvem a punt de sortir a la recerca dels quissots quan ha entrat la Xira. Venia de la muntanya, en part estava tranquil·la, això volia dir que el Blanc no l’haurien atropellat, però si estava perdut pel bosc, seria més difícil trobar-lo. Ens hem enfilat al cotxe i al cap de pocs minuts hem trobat el talós que baixava com podia, perquè les seves cames no l’aguantaven! Jo he tornat a peu amb ell, fent unes quantes parades, però quan ha vist que ja hi érem li han tornat les presses per entrar! Per sort la història ha acabat bé i ja els tenim dormint com uns “angelets”! Fins a la propera!
