Ahir era el dia dels innocents. Quan era petita, recordo que amb els meus cosins teníem un munt de feina a fer unes quantes llufes per penjar a la família i veïns. De més gran, amb les amigues, les clavàvem a la gent que ens trobàvem pel carrer. Era un dia que trobava divertit, tot i que sempre m’ha fet respecte! Bé, una cosa és penjar una llufa a algú i l’altra és dur-la tu!
Però a part d’això, és un dia que cada any m’ha agradat menys, fins al punt que intento no sortir de casa. 28 de desembre, un dia per estar tancat a casa i no relacionar-se amb ningú! Suposo que he arriba a aquest punt perquè recordo els últims anys d’adolescent que trobava el carrer ple d’ous, escumes, esprais… No m’agrada sortir per por de rebre, que algú em tiri algun ou o me l’esclafi al mig del cap.
Aquest any ha estat diferent. He treballat i no he tingut més remei que sortir per anar cap a la botigueta. Patia. Recordava els joves de fa uns anys que empastifaven els vidres de les botigues. Va passar el dia i ni me’n vaig adonar que ja gairebé deixàvem enrere la terrible jornada. No vaig veure llufes, ni vidres bruts, ni ous. Res que em fes pensar que era sants innocents!
La idea de no veure cap senyal del dia que era em va fer pensar. Potser la nostra societat ha decidit no celebrar mai més aquest dia? Potser és que adolescents ja no surten al carrer a fer bromes? Ja dic que no m’agrada aquest dia, bé, no m’agraden les bromes de mal gust. Però he de reconèixer que per primera vegada en 28 anys no he respirat l’aire d’uns sants innocents com els que vaig viure de petita!
