Allo Allo

Una de les sèries que més m’agradava era (i és! Perquè negar-ho!) Allo Allo. Tot i que era petita i no entenia què volia dir “la Resistència”, qui eren els alemanys… però aquesta versió humorística d’un fet històric prou dur em va dotar dels primers coneixements sobre la Segona Guerra Mundial. No sé exactament els anys que tenia quan vaig veure el meu primer episodi d’aquesta magnífica sitcom anglesa. La història té lloc en un petit poble de l’Estat francès ocupat pels alemanys.

En René és el propietari d’un cafè, el preferit pels alemanys. Però sense que els ocupants ho sàpiguen, l’amo, la seva família i les cambreres ajuden a la Resistència. A casa seva, tenen amagats dos aviadors britànics dins un armari d’una habitació del pis de dalt. I, a més, un radiotransmissor. En René no li fan por els alemanys, el que realment li fa por és que la seva dona, l’Edith, descobreixi l’embolic de faldilles amb les cambreres (que només de veure els vestits ja podem intuir que a part de servir taules es dediquen a una altra cosa).

La sèrie comença amb un René venut als alemanys. Ofereix els serveis de les cambreres a canvi de queviures. Però apareix la Michelle Dubois de la Resistència amb dos aviadors britànics. En René els ha d’amagar. Però també ha d’amagar el primer rellotge de cucut i “La Maddona del parell de melons” d’un tal Van Clop. Aquestes obres d’art li porten el coronel Von Strohm i el tinent Gruber. Les volen amagar de la Gestapo fins que s’acabi la guerra.

Com diuen al llarg dels 85 episodis, aquest propietari d’un dels millors cafès és l’home més perseguit d’aquesta França ocupada: “les dones volen el seu cos; la Resistència el seu cervell; i els nazis alemanys la seva salsitxa”. I és que tothom estava enamorat d’en René i el seu cos (fet molt curiós!), fins i tot l’oficial alemany.

Els “resistents” dissimulaven les activitats que duien a terme. I tenien problemes per fer callar l’àvia que sempre escopia quan sentia o veia un alemany! O el mític que deia: “Bon deia! Porto un massatge!”. Realment bona!

La vaig veure de menuda, sense entendre gaire cosa, l’he vista de més gran amb les reposicions que s’han anat fent. Puc veure un episodi 50 vegades i ric! Tot i saber què passarà, què diran, m’agrada, no em cansa. I cada vegada que la torno a veure, descobreixo elements nous que em fan reafirmar que és la millor, o una de les millors, sèries d’humor (i no humor) que mai s’han fet. Malauradament, avui en dia, el nivell de les sèries i de la televisió en general ha baixat i molt. De fet, amb prou feines hi ha algun nivell… No estaria malament recuperar sèries bones i passar-les després de sopar, en lloc de gastar-nos diners amb programes com el de la Julia Otero, en Santi Millán o Ventdelplà, i, intueixo que la nova, Zoo, serà per l’estil. Mirem-nos-ho positivament: potser amb la qualitat d’avui en dia més gent tancarà la televisió per llegir un llibre!

Si voleu més informació podeu consultar aquí. I la pàgina dels fans.