El no-res

Aquesta setmana havia de ser una gran setmana. Entregar una traducció que devia, com a molt tard el passat diumenge. Després buscar feina, començar amb el curs d’italià, fer la matrícula de Comunicació (sí, he suspès anglès…) i, mentre no tingués una cosa per fer, estar tranquil·la! Potser passejar els gossos, anar a prendre alguna cosa amb la gent que fa temps que no veig, llegir. Dedicar-me a la bona vida.

Però la truita es va girar diumenge. Des de fa dos dies tinc l’àvia ingressada a l’hospital. Avui està millor: els pulmons s’estan recuperant, les analítiques han sortit molt bé. Però la medicació i la barreja amb l’hospital (i els anys!) ens l’han desorientat. Sembla que està bé, però de cop, te n’enclasta una de freda. Diuen que és una reacció normal, però aquesta reacció m’ha fet pensar.

Arribar als 86 anys en un perfecte estat de salut. En dir ‘perfecte’ em refereixo a, tot i problemes de cor, pulmons i circulació, poder valdre’s per una mateixa: tenir el cap clar, poder caminar, saber cuinar, poder passejar, pujar i baixar escales sense cap mena d’ajuda.

I de cop, tot canvia. De poder estar sola a necessitar algú al teu costat. Algú que et parli, que et passegi, que t’ajudi a pujar escales, que et netegi… Tot plegat és una combinació explosiva per ensorrar-te. Deixés de ser una persona alegra i passes a ser una persona angoixada. Una combinació que en una persona gran (i segurament en els no tant grans) l’avergonyeix i la fa sentir plenament inútil, una nosa. Veure que cada dia necessiten l’ajuda dels altres per fer qualsevol cosa bàsica.

I fa pensar que som dèbils. Ens creiem els amos del món i de l’univers, podem provocar guerres, construir fins a no deixar ni un arbre, fer carrils i més carrils. I aleshores, caiem. Baixem i baixem, els anys pesen, la medicació pot ajudar a fer més suportable el que tinguis. Però els sentiments, no els canvia res.