Fitxa tècnica:
Autor: Andrea Camilleri
La lluna de paper, títol original La luna di carta
Escrit el 2005
Publicat en català el 2007 per Edicions 62
Traduït per Pau Vidal
En aquestes darreres tardes “d’hospital” que he passat m’han servit per un parell de coses: la primera fer tots els sudokus dels diaris que tenia a l’abast (alguns amb una bona resolució!) i la segona, llegir. Començar Pa negre i, començar i acabar La lluna de paper (La luna di carta), de qui? De Camilleri! Per tant, ja podeu intuir a qui i a què dedicaré aquest post.
Andrea Camilleri ens narra un nou cas del comissari Montalbano. El comissari ja s’ha fet gran, veu passar el temps, el rellotge biològic avança: la possible pèrdua de memòria, pensaments sobre la mort… (uns pensaments clavats per unes tardes llargues d’hospital al costat de dues iaies, amb vora 87 anys viscuts, que es veuen caducar-se lentament!). S’intenta convèncer, que no li passarà. Entre records i records va a parar en les paraules del seu pare: “la lluna que veia al cel era feta de paper”. Salvo Montalbano creia en tot el que el seu pare li explicava. I ara, amb la seva cinquantena al damunt torna a creure en la lluna de paper que dues dones li han explicat. Dues dones que el torturen: una ben extravertida, sense pors i descaradament sensual. L’altra, plena de secrets i alhora amb uns morbosos ardors, també sense pors.
Entre les dues “dames”, polítics de pes, professors, regals, grans quantitats de diners, claus… el comissari es troba enmig d’un enrevessat cas: un crim passional? un crim per venjança?
Com sempre, Andrea Camilleri m’ha enganxat. M’ha fet riure en els moments més inesperats. Cap crítica. Bé, una i és, cap al final, la rapidesa en narrar. Com si haguéssim d’acabar ja. Per sort, un final inesperat ho arregla tot.
