Distàncies
7 Març 2008 per lamerce
Molta gent ja ha parlat de les distàncies i les noves tecnologies. Com es pot tenir contacte amb algú que està a unes quantes hores de tu. Saber què fa, com li van les coses… ara, amb un clic ja li pots dir. Qui sigui pot veure de seguida el que li vols fer saber. Bé, aquesta reflexió no és gratuïta. Ahir, remenava per casa i vaig trobar una capsa amb tot de cartes d’amics i amigues que vaig conèixer ja fa temps. De la majoria, no en sé res. D’altres, amb internet ens ha estat més fàcil dir-nos ‘hola’. Vaig deixar anar la ment. Abans que a la majoria de cases hi hagués un telèfon, la gent s’enviava cartes, més aviat postal, diàries. Per dir coses com: “Filla, demà arribaré a l’estació. Sortiré amb el tren de les set. Ja em vindreu a esperar.”. Evidentment, el servei de correus anava molt més bé que no pas ara!
De totes maneres, tant el mètode del paper o la postal i el bolígraf com un ordinador amb connexió, un mòbil són impersonals. És fàcil mal interpretar el que es vol dir i és difícil no transmetre bé. Excepte en els casos de facilitat de paraula, clar! No vull fer una crítica d’aquestes maneres de comunicació cada dia els tenim més arrelats. Pots transmetre, fins i tot, pots mantenir una conversa amb imatge. Però, hi ha una cosa molt important que fa tots aquests mitjans dèbils: el contacte físic. En certs moments, les persones volem abraçar algú quan estem tristos, quan estem contents. O simplement perquè ens ve de gust donar la mà, acariciar els cabells, un cop suau a l’esquena…
Donar les gràcies, després d’una conversa a través de la missatgeria instantània, dels correus, o dels missatges, si molt apurem, sempre és fred. M’he passat moltes hores (i espero que moltes més!) parlant amb la Marta, la Carme o l’Arnau quan jo estava trista, quan volíem parlar de tonteries, de coses insignificants que hem viscut, de records, d’una bona notícia… I sovint he pensat: “Ostres, si ara fos al meu costat ens veuríem les cares, ens escoltaríem les veus”.
sí, la comunicació és diferent, però almenys hi ha comunicació… pensa en tota la gent de qui has perdut el rastre…!
també és veritat que la vida en general ha canviat. si no tinguessim la missatgeria instantània ens hauriem telefonat més. o potser hauriem perdut una tarda sencera cada mes per venir-nos a veure l’una a l’altra. però el món ha canviat, i ara no ens cal agafar el tren per tenir una conversa.
com que es parla molt de la impersonalitat de la missatgeria (i no la nego en absolut, eh?), trencaré una llança a favor d’aquest sistema de comunicació: és veritat, serveix per parlar sense veure’s les cares, i això t’obliga a ser directe i sincer. quan et trobes algú pel carrer i li preguntes com li va et diu “bé”, i has d’endevinar per la cara com li va. això per missatgeria no serveix, cal ser més clar. segur que t’has trobat més gent que et diu directament “estic trist/ emprenyat/content/el que sigui” per internet que en dircte.
tampoc s’hi valen jocs del tipus dir “em sembla molt bé” amb cara de “pobre de tu que ho facis”. no, tot això no serveix. i haver de ser clar, té molts avantatges. per una banda, es necessita sincerar-se amb un mateix: “com estic? per què? què és el que vull dir”. per l’altra, el missatge no admet equívocs: si li dius a algú directament que t’ha disgustat no es pot donar per no assabentat.
en síntesi, que és una altra manera de comunicar-se tan vàlida com les altres, i potser en realitat el que ens xoca es que es mou amb unes altres regles del joc.
i per altra banda… què fariem nosaltres dues, amb la marta, el xavi d’alemanya i una colla de gent més (tots els meus companys de feina en bloc, per exemple!) si no fos pels nous mitjans de comunicació?
Jo no dic que no hi hagi comunicació, sinó que una part que fins fa pocs anys era imprescindible ara no hi és…
Potser si no tinguéssim totes aquestes tecnologies hauríem fet més hores de tren per veure’ns. I fins i tot hauríem anat a veure en Xavi! :p
Però potser no ens hauríem vist tant… O potser hauríem perdut el contacte… Ara, en canvi, estic jo a Anglaterra, la Carme és a Tolosa i tu a Ripoll, i ens comportem virtualment com si estiguéssim a dues parades de metro. Vull dir, quan tenim ganes de xerrar, o estem tristes, ens servim de la comunicació a distància per a fer-nos un cafè juntes… cadascú al seu país. I això d’eliminar una de les coordenades universals -l’espai- em sembla genial. És una mica fred, potser és veritat… però ara potser ja no necessitem estar a primera línia de la trinxera en un concert armades amb una birra… potser hem arribat a aquest punt de la maduresa on apreciem més aquestes coses, aquest cafè que ens fem juntes, cadascuna al davant de la seua pantalla….
Això sí, noies, tenim visites pendents…
ostres, sí, tenim un munt de visites pendents… crec que a cap de les dues us he vist els darrers dotze mesos!!! i això que xerrem pràcticament cada dia!
Així doncs, quan fem una trobada?
Quan us vagi bé fem alguna trobada! No sé a qui fa més temps que no veig de vosaltres!