Des de fa uns mesos, vaig redescobrir una font. Una zona just davant de casa on hi anava de petita. Tota la colla: tiets, pares, cosins. Hi anàvem a passejar els gossos. A poca distància de la font hi havia un parell de basses on els cans es banyaven i, si ho recordo bé, nosaltres també hi posàvem els peus. Actualment, pel rec baixa poca aigua. Però el lloc continua essent igual d’encantador.
Quan passejava els gossos sempre anava muntanya amunt. Havia oblidat totalment la font. O potser més que oblidar, la mandra d’anar cap aquest preciós lloc. Mandra? Sí, si vaig amb els quissos i hi ha les vaques, no vull córrer més que ells!
Des del setembre passat que hi vaig sovint. M’agrada passejar pel costat del rierol, veure la font (on ja no hi baixa aigua, per la manca de pluges i perquè mai hem procurat mantenir-la). Quan tenia uns quants anys menys, agafàvem el cantri i cap a la font falta gent, l’omplíem d’aigua fresca i en teníem per un parell de dies. De fet, era una cosa que ens podríem estalviar, perquè abans l’aigua que ens rajava a casa era la mateixa de la font! Però, poder passejar fins allà, ja val la pena!
Crec que aquests passeigs fins allà són una excusa. Aviat, quan arribin els quatre carrils a Ripoll, haurem de fer una nova variant. Hi esperem que sigui l’última que fem a la vila, no cal que afegim pedaços i pedaços. Sembla que la nova variant per anar a Sant Joan passarà per sobre la font. No està clar per quin punt, però hi passarà. Així que diria que m’estic empapant d’aquest paisatge, un dels més bonics per mi. Ple de records.
Si teniu ganes de conèixer aquesta font, aspectes tècnics, podeu visitar aquest enllaç, pertany al bloc d’una escola de Ripoll.
