Porto Empedocle o Vigata, segons la realitat o la ficció de Camilleri. Diumenge hi vam posar els peus. Imaginava la població més o menys gran (pel que explica Montalbano, no pot ser una vila petita), amb un port gran, un passeig marítim i un centre que recorda un petit poble de pescadors i que amb el temps ha crescut.
És una població gran, amb una urbanització pèssima, envellida i enlletgida per la indústria que s’ha desenvolupat i que ha deixat les restes mineres allà, al punt on un dia va tenir el seu màxim rendiment. Té un carrer principal. Bonic. De fet, molt bonic. És on es desenvolupa la principal activitat social. Els dies festius els vehicles no hi poden circular, només els “vigatans”. Vestits de vint-i-un botó fan la seva xerrada passeig amunt i passeig avall. Parlen de política, de futbol, de premsa rosa… Passeig amunt i passeig avall. Les terrasses del bar estan buides. Els cambrers saluden i miren. Només alguns vilatans trenquen el seu rumb per entrar a l’església.
“Cafe Vigata”, “Ottica Vigata” són alguns noms de petits negocis que recorden Camilleri i el seu personatge més popular, el comissari Montalbano. Però no són els únics. Porto Empedocle també va veure néixer un altre geni de la literatura italiana: Luigi Pirandello. I així ho rememoren altres comerços. O l’estàtua del passeig: amb un senyor Pirandello. La seva casa natal (i on descansen les restes del Premi Nobel) s’ha convertit en museu; es pot passejar fins al pi que l’inspirava. I realment, aquella casa allà al mig, amb una esplèndida vista sobre el poble, el mar i el pi, tot plegat fa que treguis la teva genialitat.
I jo encara busco l’encant perdut de Porto Empedocle. Perquè un poble que ha vist néixer Pirandello i Camilleri, l’ha de tenir.
has estat a vigata!!!! oooooooh!!! quina “enveja” em fas!