De tot cor

Fitxa tècnica:

De tot cor

Autor: Andreu Martín

Editorial: Bromera

Col·lecció: L’Eclèctica

Premi Alfons el Magnànim

“-Vaig cometre molts errors -em va dir Tiaguín Moltó, borratxo, deprimit, arruïnat, els ulls vidriosos, mans tremoloses de vell desemparat-. En vaig cometre molts, d’errors, ho reconec. Vaig fer mal a molta gent, però ho he pagat car, t’ho juro que ho he purgat. Ja ho sé que no em van castigar pel que us vaig fer a vosaltres i a tants d’altres, però el cas és que m’han putejat molt i molt. Em van destrossar la vida per haver destapat aquell gran frau de Finansa, on hi havia embolicada l’Església i el Govern i l’oposició. Vaig descobrir el pastís i me la van jurar i, des d’aquell dia, a poc a poc, durant quinze anys horrorosos, quinze anys, que es diu de seguida, a poc a poc però de manera inexorable, m’ho van anar prenent tot. Tot.”

Fa dies que tenia a casa De tot cor, una novel·la negra d’Andreu Martín. Finalment, decidí agafar-la. La història gira entorn la mort d’un conegudíssim periodista del cor, en Tiaguín Moltó. La sort feia temps que l’havia abandonat, tenia enemics i res li sortia del dret. Un bon dia, avisen de la seva mort, i ja la tenim! Sospitosos? Un pilot! Des d’Aurorita Linares (l’última persona que el va veure en vida), algú de la família Laurel o el seu company de professió Eduardo d’Assís. Entre molts altres…

Tots són famosos, tots menteixen per tenir una millor exclusiva, tots volen ser ells els primers, els programes de la televisió i les revistes en van plens: exclusives, declaracions “inesperades”,… Vaja, que Martín no s’allunya gens del món de la faràndula. Un món que mai m’ha interessat (potser per aquest motiu em costa identificar alguns personatges), però que, en aquest cas, l’autor m’hi ha fet endinsar de tot cor. Diàlegs ràpids, una lectura àgil, i una estructura encara molt millor: diferents punts de vista del que ha passat que ens duen a la persona assassina i als seus motius. De motius tothom en té… Un treball professional per part dels policies, la barreja d’alguns moment personals que emboliquen encara més la troca; un cos de policia disposat a callar i no dir res a la premsa; sobretot en aquest cas: aus carronyeres que volen la presa.