Divendres matí vaig anar a l’oficina de treball de Ripoll. En arribar, em vaig trobar en una sala d’espera, un senyor, molt amable, em va preguntar quin tràmit havia de fer. Una vegada té la meva resposta em mana seure, em diu que vaig rere una senyora i m’he de dirigir cap a la porta de l’esquerra.
Tota obedient faig el que em diu. M’assec, m’espero. Miro el meu voltant. Llegeixo els cartells, els cursos per a desocupats, miro alguns dels fulletons, observo la vista des de la finestra. Finalment paro atenció en la resta de gent. Hi havia 6 persones més que s’esperaven per fer tràmits. Diferents edats, diferents cultures, diferents llengües, diferent manera de fer, diferent manera de vestir. Entra una nova persona. Podem continuar el joc. És diferent a la resta de persones que s’esperen, com les dues que ja han acabat els seus tràmits.
Remiro. En el fons totes aquestes persones no som tant diferents. Tenim una cosa en comú. Som dones.
