Fa poc que he rellegit un dels contes de Primo Levi, Els mnemagogs. Un vell doctor guarda en un armari tot de flascons. Cada un d’ells amb una olor diferent. Olors que recorden el seu passat. Aquells moments clau de la seva vida, bons i dolents. Sempre he pensat que les olors són els millors records. O simplement que retrobar una olor del passat evoca els millors records. Pel simple i senzill fet que les olors no les podem tenir quan les volem…
I el personatge del conte em fa enveja, de la bona. Poder obrir un potet, respirar i omplir-te d’una olor perduda, i amb ella, els records…
No he llegit aquest conte d’ell, però he llegit una pila de coses de Primo Levi i crec que té un estil realment admirable. Ara bé, el “se questo è un uomo” no crec que l’hagi superat ni ell mateix; un gran estil escrivint, sumat a un testimoni de primera fila d’un dels fets més importants (i horribles) del s.XX, amanit amb una bona sèrie de reflexions sobre la naturalesa humana… buf, brutal! Seriosament, llegeix-te’l, que és dels millors llibres que s’han escrit mai.