La garsota

La primera vegada que vaig conèixer l’existència de les garses fou en una de les històries de Tintín, Les joies de la Castafiore. Des del principi, s’acusa als gitanos, acampats a prop del castell del Molí, de robar les joies de la famosa cantant amiga del capità. Però acaben descobrint que aquestes aus eren les responsables de la desaparició. A partir d’aquell moment no em van despertar cap mena de simpatia, i encara menys des de fa un parell d’anys que es “beneficien” del nostre hort i de la fruita dels nostres arbres.

Diumenge passat, els meus pares en van veure una de petita que volava per l’era de casa. Curiosament, no s’espantava quan s’acostaven. Les garses són fàcils de domesticar i aquesta mig ho està. Sí. Si la crides ve, la podem péixer, quan ens veu comença a cridar i a moure les ales, tota cofoia. I a mi em segueix cada vegada que surto de casa.

I és que les garses, tot i la mala fama de lladre, són elegants, passegen estirades, són ràpides i no els fa por res. A partir d’ara me les miraré amb una altra cara, fins que se’ns emportin alguna cosa de casa o ens facin malbé part de la collita.