Marona, un any sense tu

Ara fa un any, trucava el pare. S’ha acabat. No tornarem a veure’t. Les llàgrimes ens van envair els ulls. Tot i saber el final, no estem mai preparats. L’angoixa, la por, la tristesa… són presents. Però de mica en mica deixen pas a un somriure. Perquè hem de tornar a somriure. Per tu, tot s’ha acabat, per nosaltres continua. I tu continues en nosaltres, perquè si som així és perquè tenim un petit bocí teu que ens acompanyarà sempre. Els records hi són i hi seran. Perquè aquests records ens omplen, ens ajuden a fer un nou pas endavant.

No hi ha cap dia que no hagi deixat de pensar en tu, ni de plorar-te perquè no podem parlar, no ens podem abraçar, no puc escoltar-te. No hi ets. I la teva no-presència fa mal. Una ferida que de mica en mica es tancarà, però la cicatriu hi serà. El buit, que sense voler, has deixat. I quan ens mirem la cicatriu, pensarem en tu. En tot allò que has estat i en tot allò que podries haver aconseguit.

Enyorança

Ja han passat més de tres mesos.

I t’enyoro. T’enyoro molt.

Voldria tenir-te aquí.

Compartir amb tu cada dècima de segon de la petita.

Les alegries.

I les penes.

Però vas marxar.

Ràpid.

I m’han quedat moltes coses per dir-te.

I per fer amb tu.

No hi ets.

Queda el record.

Dots culinàries

Mai és tard per fer una cosa nova. No, no em posaré a fer de cuinera, de moment només a casa.
L’altre dia vaig voler fer massa de pizza. Per què comprar-la congelada? I la veritat és que és ben senzill de fer! Senzill i bo.
Així que mànigues arremangades i cap a la cuina.

Ingredients (4 persones):
400 g de farina
1 cullereta de sal
1 cullereta de sucre
3 culleretes d’oli
1 cullereta de llevat en pols
20 cl d’aigua

Barregem el llevat i el sucre amb l’aigua, tèbia, d’aquesta manera el llevat es dissolt més ràpid i no fa grumolls. A part, posem la farina, la sal i l’oli. De mica en mica ho barregem amb l’aigua. Ho amassem fins que ja no s’enganxi als dits. Ho deixem reposar tapat amb un drap de cuina. Com a mínim s’ha de deixar una hora, com més estona estigui millor.
Abans de fer les pizzes, cal que ho tornem a amassar. Ho deixem reposar, com a mínim un quart més.
I ja podem fer les pizzes!

La sort d’en Petit Lost

Ja fa uns mesos que el Petit Lost va aterrar a casa. La seva és una història trista. Segons ens van dir amb mig any de diferència es van morir els seus amos. Després d’això va anar passant de casa en casa, sense trobar-ne cap. Al final, les ànimes caritatives de casa vam decidir acollir-lo. Sí. Ja fa uns quants dies (i mesos!) que tenim aquest simpàtic gosset entre nosaltres.

Quan passes de la felicitat a la tristesa

I de cop. Sense adonar-te’n. D’estar bé a no estar-ho. I recolzar-te en aquelles petites i immenses coses que encara et fan somriure.

No entendre què passa. El perquè: tot anava bé i sobtadament… la cosa canvia. Fer llistes “Què m’agrada i què no m’agrada”. La balança es decanta clarament: “Què no m’agrada”. Miro en rere; fa uns mesos. La faig amb la visió que en tenia “Què m’agrada”. I això? No ho sé. No trobo respostes. Torno a fer llistes. No trobo en quin moment exacte va passar de “Què m’agrada” a “Què no m’agrada”. L’única cosa que veig és que certes coses no em mouen com abans.

Potser només sóc jo que he tornat a crear un nou guió d’una nova pel·lícula. Com faig sovint. D’un gra de sorra en faig una muntanya. Potser res ha canviat. Ni jo. O potser necessito un canvi.

De moment, crec que continuaré fent llistes. Fins que un rampell dels meus trobi la solució.

Recuperem el bloc (i la panificadora)

Avui és un divendres normal. Un dia com cada dia. Però avui he volgut recuperar dues coses: el bloc i la panificadora.

Passejant pel supermercat he comprat farina i llevat. He pensat perquè no tornar a fer pa? Començaré per un pa blanc, un pa normal. Així reprovaré aquesta maquina. Aigua, oli, farina, sal, sucre i llevat. Si surt bé (que espero!) potser demà continuaré per un pa de nous.

La panificadora en funcionament!

I per què no compartir aquest moment? d’aquí la recuperació del bloc. D’aquí 6 dies faria dos anys que vaig perdre una cosa: l’humor per escriure. I ara em trobo de nou fent allò que tant m’agradava. [En aquests moments la panificadora m’avisa pip-pip-pip per si vull afegir algun ingredient més. Per ara no serà el cas.]

Potser avui no és un divendres normal.

6 coses que irriten

El post anterior m’ha fet pensar en les 6 coses que no em fan feliç, que m’irriten, que no m’agraden gens,… i em provoquen un estat de nerviosisme increïble. Així que faig la llista:

L’acumulació de gent (és igual si l’espai és gran o petit).

Entrar sola en un bar tot i saber que a dins hi ha el grup amb qui he quedat (no sóc un bitxo raru, puc dir uns quants noms que també els passa!).

Les persones amb molt de morro i/o interessades (la barreja de les dues coses em posa de veritable mala llet…).

Els escorpins que trobo per casa… No me’ls puc ni imaginar! Ja tinc la pell de gallina.

Que em vulguin alliçonar quan l’alliçonador no en té ni idea.

Entrar a la dutxa, que el butanu s’hagi acabat, i que, per tant, l’aigua surti ben glaçada.

I un de propina:

Trobar-me el cafè fet i fred!

Marta, Carme, us convido a continuar la cadena!