Ara fa un any, trucava el pare. S’ha acabat. No tornarem a veure’t. Les llàgrimes ens van envair els ulls. Tot i saber el final, no estem mai preparats. L’angoixa, la por, la tristesa… són presents. Però de mica en mica deixen pas a un somriure. Perquè hem de tornar a somriure. Per tu, tot s’ha acabat, per nosaltres continua. I tu continues en nosaltres, perquè si som així és perquè tenim un petit bocí teu que ens acompanyarà sempre. Els records hi són i hi seran. Perquè aquests records ens omplen, ens ajuden a fer un nou pas endavant.
No hi ha cap dia que no hagi deixat de pensar en tu, ni de plorar-te perquè no podem parlar, no ens podem abraçar, no puc escoltar-te. No hi ets. I la teva no-presència fa mal. Una ferida que de mica en mica es tancarà, però la cicatriu hi serà. El buit, que sense voler, has deixat. I quan ens mirem la cicatriu, pensarem en tu. En tot allò que has estat i en tot allò que podries haver aconseguit.