25 Agost 2008 per lamerce
Feia més de mig any que La pensió Eva m’esperava damunt la taula. Aquesta vegada he fet esperar aquesta novel·la, diferent, d’Andrea Camilleri. Amb l’escenari a Vigata, però sense en Montalbano, l’autor sicilià ens narra la història d’un “nen”, en Nenè, els seus amics, en Jacolino i en Ciccio, i la pensió Eva. La pensió és una casa de barrets, un prostíbul, amb tots els papers al dia i unes noies que canvien cada quinzena. En Nenè, en Jacolin i en Ciccio uns nens que veiem créixer, com desapareix la seva innocència. I com viuen en una Sicília en guerra, durant els anys 30.
En Nenè intrigat per conèixer què hi ha dins la pensió, que s’hi fa. Al principi, s’acontenta amb una simple definició: els homes paguen per veure dones nues. I així de tranquil es queda, fins que s’adona que alguna cosa més s’ha de fer allà dins. Però no té 18 anys i, per tant, no hi pot entrar…
Camillieri ha estructurat la novel·la en capítols breus, que algunes vegades no ens parlen dels joves protagonistes, però sí del local que dóna nom a l’obra. En tot moment és l’escenari principal d’unes històries que poc tenen a veure entre elles.