I ara… La pensió Eva

Feia més de mig any que La pensió Eva m’esperava damunt la taula. Aquesta vegada he fet esperar aquesta novel·la, diferent, d’Andrea Camilleri. Amb l’escenari a Vigata, però sense en Montalbano, l’autor sicilià ens narra la història d’un “nen”, en Nenè, els seus amics, en Jacolino i en Ciccio, i la pensió Eva. La pensió és una casa de barrets, un prostíbul, amb tots els papers al dia i unes noies que canvien cada quinzena. En Nenè, en Jacolin i en Ciccio uns nens que veiem créixer, com desapareix la seva innocència. I com viuen en una Sicília en guerra, durant els anys 30.

En Nenè intrigat per conèixer què hi ha dins la pensió, que s’hi fa. Al principi, s’acontenta amb una simple definició: els homes paguen per veure dones nues. I així de tranquil es queda, fins que s’adona que alguna cosa més s’ha de fer allà dins. Però no té 18 anys i, per tant, no hi pot entrar…

Camillieri ha estructurat la novel·la en capítols breus, que algunes vegades no ens parlen dels joves protagonistes, però sí del local que dóna nom a l’obra. En tot moment és l’escenari principal d’unes històries que poc tenen a veure entre elles.

Read Full Post »

Cannoli

Un dels dolços típics de Sicília són els cannoli. El dia de Pasqua la família que ens acollia a Gibellina ens en va oferir un a cada un, i la veritat és que els vaig trobar ben bons. Ara, com tots els dolços, prohibit si fas dieta.

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

– Per fer la massa:

30 g de mantega tova

50 g de sucre

1 ou

3 cullerades de vi blanc de Marsala (si no en tenim un vi blanc sec)

extracte de vainilla

una mica de sal

150 g de farina

1 ou batut

oli

sucre

– Per al farciment:

1/2 quilo de ricotta fresca

peles de taronja i llimona confitades (50 g entre les dues)

100 g de sucre

essència o extracte de vainilla

2 cullerades d’aigua de flor del taronger

100 g de xocolata

Com fer l’embolcall

Batem la mantega amb el sucre fins a assolir una crema a punt de pomada. Hi afegim un ou, prèviament deixatat en un recipient. Afegim el vi blanc gradualment, l’essència i la mica de sal. Incorporem la farina i la barregem fins a unir els ingredients en una massa. Ho aboquem sobre la taula i pastar manualment fins a aconseguir la massa llisa i suau. Tapem la massa i la deixem descansar 2 hores en un lloc fred.

Quan la massa ha reposat, l’estirem i en fem parts de forma quadrada de 12 centímetres per 12 centímetres. Unim dues puntes oposades i les unim amb l’ou deixatat per tal que s’enganxin. En una paelles, posem oli i fregim la massa fins que es dauri. S’escorren i es deixen refredar.

Donar suport un suro enfarinat (o els tubs comprats) en diagonal sobre un quadrat, de manera que les puntes es dirigeixin a dos vèrtex oposats. Distribuir l’ou batut per les puntes lliures del quadrat, pressionant per a pegar-les. Amb la mateixa tècnica es munten els restants.

El farciment:

En un bol posem la ricotta. Hi afegim el sucre, la vainilla i les peles de taronja i llimona ben petites. Es bat fins que quedi una pasta cremosa. Afegim la xocolata, que l’haurem esmicolat. Cal remenar bé.

Amb una màniga de pastisser omplim els embolcalls amb la pasta del farciment. Podem afegir sucre glassé a sobre.

I ja tenim uns fantàstics cannoli!

Read Full Post »

Giro a Sicíla XIII: Vigata o Porto Empedocle

Porto Empedocle o Vigata, segons la realitat o la ficció de Camilleri. Diumenge hi vam posar els peus. Imaginava la població més o menys gran (pel que explica Montalbano, no pot ser una vila petita), amb un port gran, un passeig marítim i un centre que recorda un petit poble de pescadors i que amb el temps ha crescut.

És una població gran, amb una urbanització pèssima, envellida i enlletgida per la indústria que s’ha desenvolupat i que ha deixat les restes mineres allà, al punt on un dia va tenir el seu màxim rendiment. Té un carrer principal. Bonic. De fet, molt bonic. És on es desenvolupa la principal activitat social. Els dies festius els vehicles no hi poden circular, només els “vigatans”. Vestits de vint-i-un botó fan la seva xerrada passeig amunt i passeig avall. Parlen de política, de futbol, de premsa rosa… Passeig amunt i passeig avall. Les terrasses del bar estan buides. Els cambrers saluden i miren. Només alguns vilatans trenquen el seu rumb per entrar a l’església.

“Cafe Vigata”, “Ottica Vigata” són alguns noms de petits negocis que recorden Camilleri i el seu personatge més popular, el comissari Montalbano. Però no són els únics. Porto Empedocle també va veure néixer un altre geni de la literatura italiana: Luigi Pirandello. I així ho rememoren altres comerços. O l’estàtua del passeig: amb un senyor Pirandello. La seva casa natal (i on descansen les restes del Premi Nobel) s’ha convertit en museu; es pot passejar fins al pi que l’inspirava. I realment, aquella casa allà al mig, amb una esplèndida vista sobre el poble, el mar i el pi, tot plegat fa que treguis la teva genialitat.

I jo encara busco l’encant perdut de Porto Empedocle. Perquè un poble que ha vist néixer Pirandello i Camilleri, l’ha de tenir.

Read Full Post »

Giro a Sicília XII. De Noto a Piazza Armerina

El 29 de març va ser el dia de cotxe i carretera. De Noto vam anar cap a Noto Anticha. Entre Palazzolo i Noto. Noto Anticha era el nucli original de l’actual població. Abans d’arribar-hi passem pel santuari barroc de Santa Maria della Scala. En arribar, ens trobem les restes del castell i la porta, restaurada, Reial. Passegem a la recerca de les restes. Tornem al cotxe i marxem per on hem passat abans direcció Palazzolo Acréide. Creuem la població fins a l’Akrai. De fet, no hi volíem anar, ho decidim enfilats al cotxe quan remirem la ruta que volem fer. A l’Akrai trobem noves ruïnes gregues: un teatre, temples, la pedrera; i també una necròpoli. La visita ha valgut la pena, però ja és hora de tornar a l’Ypsilon direcció Modica.

Modica, o la “Venècia del sud“, ha quedat en un segon pla, en primer Ragusa. Com altres nuclis de població, ressegueixen la muntanya: de dalt a baix. Una muntanya rocosa i rodejada per dos torrents que es trobaven a la base. El 1693, els moviment de terra van destruir part dels monuments, que foren alçats de nou en una època de màxim esplendor. Es va estendre cap als cursos dels rius, creuats per més de vint ponts. Vam entrar a Modica per Modica Alta. Allà vam parar a la recerca d’un restaurant per dinar. En vistes que no hi havia res, vam baixar. Ens vam adonar que ens havíem equivocat. L’encant de Modica es troba més a baix. Finalment vam trobar un bon restaurant que ens va oferir la carta en sicilià. Després, ens vam dirigir a la catedral de San Giorgio.

Deixem Modica direcció Ragusa. La tercera ciutat barroca amb Noto i Modica. Situada sobre una muntanya rocosa, rodejat per les caves de San Leonardo i Santa Domenica. La ciutat està dividida en dos nuclis: Ragusa Ibla i Ragusa Superiore, nou nucli després del terratrèmol que afectà a Ibla. El nucli antic ha vist de lluny el seu creixement i l’activitat econòmica, una activitat que avui es comença a moure amb el turisme. Nosaltres ens hem mogut per Ibla a peu i per Superiore en cotxe, amb la intenció de creuar-la direcció Piazza Armerina. Ens separen dues hores de cotxe, el sol ja s’ha post.

Read Full Post »

Giro a Sicília XI. La reconstrucció

Una de les coses que em feia més il·lusió visitar era Noto. Però sobretot el seu duomo i la seva cúpula. El 1996, la ciutat va patir un important terratrèmol que enderrocà part de la cúpula de la catedral de San Nicolò. Noto és una ciutat barroca, plena de palaus i esglésies, però no se n’havien preocupat abans. Fins que mitja cúpula del duomo quedà a terra. Va ser a partir d’aquell moment que els ciutadans i les administracions van valorar tot el que tenien.

La famosa cúpula estigué uns quants anys a terra. Les imatges que havíem vist abans d’anar-hi m’havien captivat. En certa manera, tenia una “il·lusió” per veure-ho, per poder contemplar el cel des de dins la catedral.

Però la nostra sorpresa fou una altra. Després de sopar férem una volta pel corso Vittorio Emmanuele direcció la Porta Reale. Arribem a la Piazza Municipio, podem veure la catedral esvelta que ens observa des de dalt, amb aire de majestuositat. Al fons la cúpula. Els ulls la volten, esperen trobar el cràter. No hi és. Finalment, cap al 2004, l’administració i la Unió Europea acabaren les obres de restauració.

Una mica més d’història

El passat de les poblacions sicilianes està marcat pel dolor. Un dolor provocat pels homes, però també per la natura. Els volcans i els terratrèmols són el pa de cada dia. L’actual Noto és relativament jove. El 1693 un terratrèmol, més ben dit: el terratrèmol, va ensorrar la ciutat. Un noble, Giovanni Battista Landolina encarregà a Rosario Gagliardi -arquitecte local i amb influència de Borromini- el projecte d’una nova ciutat. La nova Noto es va construir a 9 quilòmetres de l’antiga.

L’espectacularitat i majestuositat de Noto varen fer que entre els anys 1837 i 1865 desbanqués la capitalitat a Siracussa, ja que havia participat en les revoltes contràries als Borbons.

Read Full Post »

Giro a Sicília X. Els encants de Siracusa

Ens allunyem de l’Etna camí a Siracusa amb l’esperança que en qualsevol moment ens girarem i veurem com ens observa. Arribem a Siracusa a l’hora de dinar, ens dirigim a Ortigia, una petita illa unida a la gran per ponts. És aquí on farem la visita. Un nucli on hi han viscut al llarg dels anys diferents cultures, i actualment es pot gaudir de l’època grega, la medieval i la barroca. Diuen que per arribar a Siracusa es recomana fer-ho per Ortigia, és a dir, des del mar. Així poder contemplar la muralla, els edificis rere seu i les cúpules de les esglésies.

Nosaltres no ho hem fet així… hem creuat la Siracusa de “terra ferma”, hem passat per sobre el pont i Ortigia ens ha donat la benvinguda. El paisatge és diferent, la diferència és més marcada perquè venim dels peus del volcà on tot està construït amb pedra volcànica, pedra fosca. Aquí tot és blanc.

Amb la panxa plena ens endinsem cap a la petita illa. No ens deixa de sorprendre res. És realment bonic tot plegat: el passeig, el castell Maniace (en reformes), el barri àrab, la plaça del Duomo, les esglésies, les fonts… i té raó la guia: “quan ets a Ortigia no en vols sortir”. Però es fa tard i les restes gregues ens esperen. El teatre grec, l’orella de Dionís,… que es troben a l’illa gran. Un altre món que no ens deixa de sorprendre.

El teatre és un dels més ben conservats i una de les obres més perfectes del seu gènere. Amb el teatre d’Atenes era un dels més importants, Esquil hi va estrenar Els perses. I no m’estranya, asseguts a les grades contemplem el seu voltant: el mar de fons i al costat els camps verds. Un lloc extraordinari, de fet com els teatres que hem vist fins ara a Sicília, sobretot per l’espai que els envolta. Un escenari perfecte.

La visita continua, passem entremig de taronges i llimoners fins que arribem a l’orella de Dionís. Deu el seu nom a Caravaggio per la forma que presenta i perquè Dionís hi tancava els picapedrers, segons la llegenda, així podia escoltar les seves converses des de dalt. És una gruta artificial de 65 metres de llargada i 23 d’alçada. Amb una sonoritat excepcional. Al costat, i amb el pas tancat als visitants, la gruta dels cordillaires, lloc on treballaven els fabricants de cordill.

La pluja comença a caure. Ens queda per veure algunes latomies, el teatre romà, la necròpoli dels Grotticelli i la tomba d’Arquímedes. Com d’altres coses, haurem de fer una altra visita, però deixar-ho per un altre viatge!

Read Full Post »

Giro a Sicília IX. Cràters i neu

Després de rodejar una bona estona l’Etna i apropar-nos-hi cada vegada més, vam arribar a Nicolosi. Aquest poble d’uns 6.800 habitants ens va acollir dues nits. És una de les principals portes per accedir al Parc Natural: a la neu i als cràters….

El cel estava ennuvolat, acostumats a les pluges que ens acompanyaven des del primer dia no ens van espantar. Vam agafar la carretera de 21 quilòmetres de llarg que passa pel mig d’antigues i modernes colades de lava fins arribar al refugi Sapienza, a 1900 metres d’alçada i totalment destruït (i reconstruït) en l’erupció de 2002.

Un cop al refugi, la boira ens va envair i les volves de neu es van fer més constants. Vam aparcar el cotxe, ens vam calçar les botes i ens vam dirigir cap a la biglieteria per comprar un parell de bitllets i pujar Etna amunt. Ens van informar que totes les instal·lacions estaven tancades pel mal temps… així que vam girar cua, vam entrar de nou al cotxe i baixar per la carretera que du a Zafferana Etna, amb la tristesa de no haver pujat una mica més. Tanmateix, vam aprofitar per visitar alguns dels pobles que viuen a la falda de l’Etna i acostar-nos-hi per una altra banda. La nevada va augmentar d’intensitat i vam decidir baixar a la plana.

• Si el temps ho permet, ja ho farem demà matí.

El matí següent ens desperta, fem les bosses, esmorzem, carreguem el cotxe, ens acomiadem de Nicolosi i la

família que ens ha acollit i ens ha omplert de regals, i tornem a refer els 21 quilòmetres del dia abans. Sapienza ens espera. De moment el cel serè, algun núvol que s’apropa. Ens informen que només podem pujar fins a 2.500 metres d’alçada; bé, el punt més alt en té 3.323! Paguem i ens enfilem al tot terreny -un minibús de 20 places- que ens ha de pujar. El conductor ens ofereix seure davant, al seu costat. Diem que sí, sense ni pensar-nos-ho. D’aquesta manera, visió total. Al cap d’uns minuts el cotxe s’acaba d’omplir: un grup de jubilats francesos.

Comença la pujada! Magnífic tot plegat, la vista, la sensació, però sobretot el que més m’impressiona és la màquina que ens enfila. Suposo que la neu que recobreix l’Etna ens fa oblidar que anem per sobre la lava. El paisatge és pelat i tot blanc. De tant en tant, veiem trossos que fumegen, fumeroles petites que s’enlairen. Torno a tocar de peus a terra i recordo on sóc.

Ens toca baixar. Fem a peu un trosset més. Ens volem apropar a una zona que fumeja, però no hi arribem. La boira apareix. No es veu gaire cosa… Amb pocs minuts passem d’una gran panoràmica a una visibilitat mínima així que retornem al punt on ens ha deixat la bella machina. N’esperem una altra per poder baixar. L’autobús patina lleument -es posa a nevar en intensitat- i el conductor riu: ‘lluitem contra la natura” ens diu. Ens acomiadem de l’Etna, un comiat parcial, ja que la seva figura imponent ens acompanyarà des de la llunyania encara uns quants dies. Ens acomiadem d’una muntanya salvatge, imprevisible, que fa uns anys era el temor dels seus veïns, i que ara ha esdevingut la principal font d’ingressos.

Read Full Post »